Esmorzar, dinar o sopar per a celebrar una festa, un aplec, etc., en honor d'algú o d'alguna cosa. Es tracta d'una menjada solemne i abundosa. Àpat és un mot català sense història antiga, però si agafem el mot ágape, que en castellà modern té el mateix significat que el nostre àpat, trobem que és un mot emprat pels primers autors cristians per a designar l'amor sensual. Els primers cristians celebraven un àpat en comú, en senyal de germanor. Cada fidel aportava pa i vi per participar, després de la cerimònia de la missa, d'un àpat lleuger que tenia per finalitat recordar l'ideal de repartiment predicat pels cristians. Hi ha una extensa bibliografia que tracta el tema, ja que aquest costum ritual i religiós es va estendre a tot el món cristià conegut, sobretot a Àfrica. En el segle IV l'àpat era per a celebrar els aniversaris dels màrtirs, però la frugalitat primitiva havia fet lloc a un veritable banquet, i sant Agustí s'aixecà contra aquests excessos. Amb tot, els festins continuaren fora dels llocs sagrats. En el llenguatge modern, el mot àpat designa, sovint amb una matisació irònica, un menjada familiar i entre amics, marcada per l'abundància i l'alegrança dels plats.