Tija punxeguda de ferro o d'un altre metall amb la qual s'enasta una peça de carn o un animal sencer (xai, porcell, au o caça, fins i tot un vedellet) per fer-la rostir horitzontalment o verticalment davant del foc. Llavors, quan totes les coccions es feien a la llar del foc, l'ast era un element primordial. Actualment s'utilitza molt menys, encara que aquest mode de cocció sigui el millor per al rostit. La cocció d'un rostit a l'ast es fa a l'aire lliure, en una atmosfera seca que deixa a la peça la integritat de la seva olor sui generis. El rostit a l'ast deu la seva cocció perfecta a la rotació constant i regular del mateix ast. Des del punt de vista tècnic, aquesta cocció, més semblant al rostit a la graella que el rostit al forn, consta de dues fases: la primera, ràpida, a temperatura elevada, té per objectiu la coagulació de la sang i l'enrossiment de la superfície de la peça (en particular, per les carns roges i per les peces de caça riques en sucs, que exigeixen una presa viva abans de la cocció pròpiament dita); la segona fase, a foc més reduït i en què es revela l'art del rostidor-cuiner, està destinada a portar a l'interior de la peça el grau de cocció desitjat. Les carns blanques i l'aviram més aviat demanen una cocció simultània de l'interior i de l'exterior a una temperatura menys forta que la de la carn roja. Durant la cocció, es mulla, s'arrosa, amb el mateix greix emprat per a l'enrossiment o amb el que suqueja la peça.