Ocell de la família dels anàtids, de l'ordre dels anseriformes. Nedadors excel·lents, de potes curtes i de cos aplanat. Es coneixen nombroses espècies d'ànec que es crien en diferents zones geogràfiques. Domesticat a la Xina des de fa més de dos mil anys, ha estat aclimatat per a la cria domèstica. Les races més conegudes s'han encreuat per obtenir-ne híbrids excel·lents. Sigui quina sigui la raça, l'ànec s'ha de consumir dins dels tres dies posteriors al seu sacrifici. Segons l'edat, requereix un tipus de cocció determinat. Així, molt tendre, rostit a la brasa, preferentment a l'ast. Solament tendre, al forn (deixant la carn rosada). Menys tendre: brasejat o rostit (farcit o no), guarnit amb figues seques, naps, fruites assecades (orellanes), olives, fruits secs (grana de capellà), cebetes, mongetes seques bullides, etc. Exemplar gran, fins i tot molt gran, patés, cassolades (naps, llegums secs, castanyes) i desossats per formar balotines. Les preparacions fredes de l'ànec són les mateixes que les de la pularda (vegeu confitat, foie-gras, pedrer). Són nombroses les receptes que es coneixen per cuinar l'ànec, tant a les cuines regionals autòctones com a la cuina clàssica. A Catalunya les més populars són l'ànec amb naps, amb salsifís, amb bolets (plat estrella), a la taronja, amb prunes o figues seques, també amb fruita fresca, amb unes bones mongetes blanques (de ganxet), i simplement rostit a la catalana. Hi ha encara les receptes de les diferents espècies d'ànecs salvatges, avui molt limitades per les lleis de conservació de la natura.